LA AGRESIVIDAD
Según el psicólogo Daniel Cruz “la agresividad es como un cordón: en un extremo está ponerte en marcha para ir al trabajo y en el otro el comportamiento violento”. Ambas actitudes necesitan agresividad pero con diferente intensidad.
¿Quién no tiene a veces pensamientos y sentimientos agresivos y de gran violencia y crueldad? Lo inaceptable es llevarlos a cabo.
Hay personalidades psicópatas que llegan a distorsionar la realidad – como seguramente ocurrió en el caso del joven que mató a sus padres y a su hermana imitando a los personajes de un videojuego – y psicópatas con un desprecio absoluto del otro hasta hacerle daño. Sin llegar a estos niveles, un chico muy impulsivo en sus arranques tendrá más dificultades que otro para controlar su agresividad.
Pero el comportamiento violento se forja también en un entrono, el de fuera y sobre todo el de dentro de casa. Se aprende a controlar esa necesaria agresividad poco a poco, desde pequeños, de una forma gradual. Se aprende a llevarla a términos permitidos, donde se puede fantasear, ensayar sin hacer daño a nadie. Y para salir de la pataleta, del llanto… hay que:
• Aprender a esperar: Para los psicólogos, ese es el elemento esencial para evitar el descontrol de la violencia, digerir las frustraciones. Cuando se presenta un deseo (reclamar unas zapatillas de determinada marca…) hay que ayudarle a pensar y a poder aplazar su deseo sin padecer por ello una crisis. Es un entrenamiento: esperar un día o unas horas, ofrecer ideas para que no lo entienda como una cabezonería paterna, e incluso darle valor a lo que logra con esfuerzo frente a lo inmediato.
• Lo dicho y lo hecho. Los críos se educan no solo por lo que les cuentan, sino también por lo que ven. Las palabras no bastan para fabricar dentro de ellos tolerancia, generosidad, capacidad de autocrítica, aquello que les permita controlar su violencia y aceptar que la culpa no siempre es del otro, que el otro es digno de respeto y tiene todo el derecho a ser distinto.
• Afecto y sobreprotección. La falta de afecto es probablemente lo que más destruye a una persona. Pero la sobreprotección, “el niño mimado” tiene síntomas semejantes a los que provoca el desafecto. Cuando se hace por el pequeño algo que puede hacer por sí mismo, no se le da lo que necesita y probablemente se hace por uno mismo, no por el crío. Además se le deja desvalido para salir al mundo exterior; y con mucha facilidad culpará a otro de sus propias carencias.
• Autoridad e incongruencia. La falta de autoridad paterno-materna (no confundir con autoritarismo ni bofetones) puede estar también favoreciendo comportamientos violentos. Los adultos hemos de expresar nuestros deseos sin miedo a sus reacciones con calma y manteniéndolos coherentemente hasta el final.
Duli Miralles Alberola
Septiembre 2007
ARTICLES PER A EDUCAR IV
L'AGRESSIVITAT
Segons el psicòleg Daniel Cruz “l’agressivitat és com un cordó: en un extrem està posar-te en marxa per a anar al treball i en l’altre el comportament violent”. Ambdós actituds necessiten agressivitat però amb diferent intensitat.
Qui no té a vegades pensaments i sentiments agressius i de gran violència i crueltat? Allò inacceptable és dur-los a terme Hi ha personalitats psicòpates que arriben a distorsionar la realitat – com segurament va ocórrer en el cas del jove que va matar els seus pares i a la seua germana imitant els personatges d’un videojoc – i psicòpates amb un menyspreu absolut de l’altre fins a fer-li mal. Sense arribar a estos nivells, un xic molt impulsiu en els seus arrancades tindrà més dificultats que un altre per a controlar la seua agressivitat.
Però el comportament violent es forja també en un ambient, el de fora i sobretot el de dins de casa. S’aprèn a controlar eixa necessària agressivitat a poc a poc, des de xicotets, d’una forma gradual. S’aprèn a portar-la a límits permesos, on es pot fantasiejar, assajar sense fer mal a ningú. I per a eixir del botó, del plor… cal:
• Aprendre a esperar: Per als psicòlegs, eixe és l’element essencial per a evitar el descontrol de la violència, digerir les frustracions. Quan es presenta un desig (reclamar unes sabatilles de determinada marca…) cal ajudar-li a pensar i a poder ajornar el seu desig sense patir per això una crisi. És un entrenament: esperar un dia o unes hores, oferir idees perquè no ho veja com una cabuderia paterna, i inclús donar-li valor al que aconsegueix amb esforç enfront de la immediatesa.
• El que s’ha dit i el que fa. Les criatures s’eduquen no sols pel que els conten, sinó també pel que veuen. Les paraules no basten per a fabricar dins d’ells tolerància, generositat, capacitat d’autocrítica, allò que els permeta controlar la seua violència i acceptar que la culpa no sempre és de l’altre, que l’altre és digne de respecte i té tot el dret a ser distint.
• Afecte i sobreprotecció. La falta d’afecte és probablement el que més destrueix a una persona. Però la sobreprotecció, “el xiquet mimat” té símptomes semblants a allò que provoca el desafecte. Quan es fa pel mano alguna cosa que pot fer per si mateix, no se li dóna el que necessita i probablement es fa per un mateix, no per la criatura. A més se li deixa desprotegit per a eixir al món exterior; i amb molta facilitat culparà a un altre de les seues pròpies carències.
• Autoritat i incongruència. La falta d’autoritat paterno-materna (no confondre amb autoritarisme ni bufetades) pot estar també afavorint comportaments violents. Els adults hem d’expressar els nostres desitjos sense por a les seues reaccions amb calma i mantenint coherentment fins al final.
Duli Miralles Alberola
Setembre 2007
Subscribe to:
Post Comments (Atom)
No comments:
Post a Comment